Som dimarts 13 de gener del 2.009, surto de casa a les 8 del matí per anar a Calaf; fa un sol maco, radiant, per l'hora que és.
Passat Copons el cel es torna d'un color gris-blanc-rosa; no és el cel, és... una cortina que no em deixa veure res... he d'engegar els llums del cotxe si no vull que algun despitat em faci un petó al "cul". Cada metro que avanço veig que la cortina és més espessa... ara ja no és una cortina, ara és una paret blanca-grisa i tova, i a més humida... és la boira gebradora, la coneguda boira gebradora que només apareix a l'Alta Anoia.
Sembla que entris a la dimensió desconeguda, a un lloc on mai has estat, a un lloc totalment desconegut... però aquest lloc, el conec tan bé com els cordons de les meves sabates.
El paisatge és blanc i no de neu; és blanc per la boira gebradora. Una boira gebradora que en 4 anys que fa que pujo a Calaf, només havia tingut el gust de veure-la 1 vegada. Avui ens hem retrobat i l'he pogut fotografiar; quina sort!!!
La boira gebradora ens ha regalat postals magnífiques, moments curiosos, moments gèlids, ...
Mentre dinava, mirava la televisió (a la sala de mestres tenim tele!), el Francesc Mauri anunciava que duraria l'anticicló, m'he preguntat "quin anticicló?"; es veu que mentre duri, a Calaf tindrem boira gebradora. L'home del temps ha posat el mapa ple de sols i m'he tornat a preguntar "quin sol? aquí dalt no sabem què és el sol".
A les 5 quan he plegat de l'escola, m'he acomiadat dient: "vaig a veure el sol!". He baixat i l'autovia he trobat el meu amic, el sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada